Hace largos años que me preocupa y mucho que en lugar de imitar a países civilizados como Canadá o Suiza, donde la convivencia entre las lenguas está destinada a enriquecer como las pastillas de Avecrem, en Cataluña insistamos en dividir la producción cultural en función de la lengua vehicular (literatura, teatro, cine...), como si no saliera de los magines de hermanos y vecinos. Sobre eso escribo en Independència vs bilingüísme, en la revista Núvol, sabiendo que hay quien puede no pensar como yo, sino todo lo contrario. Lamentablemente para los más cerriles, creo que las discusiones son saludables."A propòsit de “l’affaire Amat”, propiciat per un irat article de l’escriptora barcelonina Nuria Amat (a qui dec entre altres coses la presentació generosa d’una novel·leta meva farà uns anys) i de les no menys airades respostes que el seu article ha propiciat, permetin-me sortir un moment del test on acostumo a tenir els peus (vegis l’estudi, difusió i defensa de les dones en el món cultural). Diran vostés que ficar-se en camises d’onze vares no és pràctica habitual en aquest ecosistema cultural nostre, on tothom té por de perdre la cadira i on succeeixen coses tan flagrants –i mai comentades- com per exemple que els mitjans gairebé no encarreguessin a cap dona articles de comiat en honor de l’editor brillant que fou Jaume Vallcorba. Escric això des de la meva condició de modesta escriptora catalana en castellà, que va viure la infantesa a ciutats de parla no catalana i que així doncs va escollir el castellà com a llengua d’expressió literària. Parlo també des de la meva condició de traductora del català [...]".
[En la foto, la escritora barcelonesa Nuria Amat recibiendo el Premio Ramon Llull.]
